Moçambique

Moçambique
Parque da Gorongosa

Douro

Douro
An cama de mofo

sexta-feira, 12 de junho de 2009

Papagaio sien filo




Ye cumo que se fusse un papagaio dun nino i que l filo se l tebisse scapado!...

Fui pa la praia apuis de las seis de la tarde; stá caliente l sol i nun se puode stonhar muito nels pormeiros dies.
Ye ua atracçón mui grande! Sólo pisou la arena del mar quando tenie dezanuobe anhos i fui un amor a la pormeira bista i arrebatador.
Stendida la toalha, sintou-se i de mirar ousente, fitou aqueilha lhinha de hourizonte azul, nua mistura de cielo i de mar. Ne l meio de l´auga, un grande rochedo, adónde çcansan gaibotas i adónde hai anhos atrás ls filhos chubien para, abentureiros mergulharen nas augas berdes. Eilhi siempre ls bie, al cuntrario de quando fazien pesca submarina i quedaba perdida a oulhar para ber s abistaba la bóia cor la laranja que marcaba sue perséncia . Eran outros ls oulhares perdidos desse tiempo, perdidos de receios i de miedos. Que habie de fazer se la giente solo medra assi!...
Perdiu-se naquel hourizonte!
Deitou-se na toalha, naquel colchón ameroso de arena.
Mar sereno cun legeiras óndias de maré chena, sonidos mágicos al chegar a la arena.
Ls sonidos de las óndias són para eilha, cumo ancantadores de serpientes, que cun oulhar fixo la ancandilan.
Bolou, nadou, sonhou!
Las risas de ninos a fazeren castielhos de arena, ls griticos de miedo quando sien l desearen ls meten na auga lhebórun-la acerca de trinta anhos atrás, quando brincaba cun ls filhos i ls ourientaba a fazer sculturas na arena. Oubiu-l la boç, biu-ls medrar, biu-ls ser adultos, biajou no tiempo, naqueilha ousénça de cuorpo.
Suolta, deixou de oubir bózios, deixou de oubir las gaibotas, las óndias, ls sonidos de l cantor que por modernices de ls Algarbios fui pago par tocar i cantar l pie de la praia ne las scaleiras de l café restourante. Cumo se eiqui pudisse haber música mais guapa que la de l mar! Até esta música fui capaç de deixar de oubir!
Biajou l mundo anteiro, cun l siléncio, cun eilha i sien eilha,…sien cerrona, sien mala de rodicas a fungar!… Nien la bolsica de la scuola lhebou!
Cumo ye lhibertador la giente soltar-se de l cuorpo i nun oubir nadica de l que mos arrodeia!

Será que, neste mundo de correries, to la gente será capaç de se lhibertar? Secalha não!...
Agarrados l cuorpo anteiro, alma ne las tripas, biben anque tamien na praia, a boziar l telemóbel.
Não, nien to la gente se solta i biaija an suonhos!

Tornou l cuorpo que stába a la selombra dua peinha gigante que entra po l mar desta guapa praia birada a sul, acunchegada, de augas transparentes, salgadas i berdes.

Sem comentários:

Enviar um comentário

Arquivo do blogue